|
El calendari egipci
Per a determinar les unitats de la mesura del temps, els egipcis es van
fixar, com no podia ser d'una altra manera, en el moviment del Sol, de
la Lluna i de les estrelles però també en un fenomen
estacional de vital importància a la vall del Nil: la crescuda
anual del riu que aportava la consegüent fertilització de
les terres i la promesa d'un nou cicle anual.
Nilòmetre d'Elefantina. El nivell del riu es mesurava pels graons tapats per l'aigua. (Foto E. Farré)
Les tres estacions de l'any egipci es corresponen amb el cicle del Nil
i de l'agricultura en les seves terres fèrtils. La primera
estació s’anomenava Ajet i estava relacionada amb la
crescuda del riu i la inundació de les terres fèrtils; es
corresponia amb els nostres mesos de mitjans juliol a mitjans novembre
i estava dividida en els mesos egipcis dedicats a les divinitats Thot,
Phaopi, Athyr i Shiak. La segona estació era Peret, estava
vinculada a la sembra, es corresponia amb els nostres mesos de mitjans
novembre a mitjans març i es dividia en els mesos egipcis
dedicats a Tybi, Meshir, Phamenat i Pharmuti. La tercera
estació, Shemu, estava relacionada amb la collita i es
corresponia amb els nostres mesos de mitjans març a mitjans
juliol; es dividia en els mesos egipcis de Pashons, Payni, Epiphi i
Mesore.
Hem de suposar que la cultura egípcia, molt identificada amb el
cicle anual del Nil i amb les seves conseqüències en
l'agricultura, atorgara una atenció secundària al cicle
de la Lluna i a les seves fases i així la “setmana”
egípcia no es va decidir basant-se en els set dies que dura
aproximadament cada fase lunar sinó basant-se en els 10 dies del
degà estel·lar, una divisió de la volta celest en
36 constel·lacions. Així, el mes estava dividit en tres
degans que, al seu torn, contemplava vuit dies de treball i dos de
descans per als funcionaris i obrers implicats en les obres
faraòniques.
Naos de la 30a dinastia on consta la divisió de l'any en degans (Museu del Louvre. Foto E. Farré)
El calendari egipci de 12 mesos i 36 degans sumava un total de 360 dies
als quals s'afegien al final cinc dies més (mig degà),
per a completar l'any de 365 dies; aquests dies no pertanyien a cap
dels mesos esmentats i eren dedicats a festejar la renovació de
la creació del món en forma del renaixement de les
principals divinitats del panteó egipci: Osiris, Horus, Seth,
Isis i Neftis.
Desfilada de cap d'any amb les
principals divinitats del panteó egipci: Osiris, Horus, Seth,
Isis i Neftis. Relleu a l'interior d'un nilòmetre.
L'any solar té 365,2422 dies que, arrodonint, significa que cal
afegir un dia de més cada quatre anys per a mantenir-lo en
sincronia amb les estacions; els egipcis coneixien el fet però
mai van introduir aquesta correcció com va fer posteriorment el
calendari romà julià. El problema d'haver de dedicar un
dia a un déu només cada quatre anys segurament es troba
en l'origen del defecte; el dilema és clar:
matemàticament sabien que era necessari afegir un dia,
però teològicament se'ls plantejava un conflicte
irresoluble. El naixement del nou any, de la regeneració del
temps, estava en mans de cinc divinitats; afegir un sisè dia
cada quatre anys no podia ser assumit de cap manera religiosament
acceptable.
Al fixar l'any en només 365 dies, es produïa un
desplaçament de l'any civil i religiós respecte del
patró astronòmic que, a raó d'un dia cada 4 anys,
acumulava un any complet al cap d'uns 1500 anys (365,2422 / 0,2422).
Segurament per aquest motiu, la cultura romana va denominar l'any
egipci amb el nom d'annus vagus (any errant). Hi deuria haver profunds
motius simbòlics i religiosos per no poder modificar
ocasionalment l'any de 365 dies, ja que fins i tot els faraons de les
darreres dinasties es van veure obligats a jurar respecte a aquesta
renúncia en el moment d'accedir al tron.
Així com en la nostra cultura associem el despertar del dia amb
el cant del gall, els egipcis identificaven l'alba amb el crit dels
babuïns i així van deïficar aquest animal en Thot - a
qui es va dedicar el primer mes de l'any - i que es va convertir en el
déu del temps i també en el déu de l'escriptura i
de la mesura.
Thot (Museu del Louvre. Foto E. Farré)
La figura del babuí-déu Thot apareix sovint mostrant el
seu penis i en les clepsidres o rellotges d'aigua apareixia la seva
imatge en el conducte de sortida de l’aigua a la manera d'un
antic Maneken-Pis que perdia l'aigua de la clepsidra a través
del el seu aparell urinari; una manera molt realista de compendiar la
simbologia associada a la mesura del temps.
Fragment de clepsidra egípcia
(Museu del Caire. Foto E. Farré)
Hi ha altres déus egipcis relacionats amb la mesura del temps:
Hapi simbolitzava la crescuda anual del Nil i, per a representar la
fertilitat i l'abundància, apareixia en forma humana amb pits
femenins, ventre arrodonit i plantes aquàtiques sobre el cap.
Jepri encarna el sol naixent i, per haver-se creat a si mateix, apareix
amb l'ankh, o creu de la vida a la mà i un escarabat sobre el
cap; l'hàbit de l'escarabat d'arrossegar esferes d'excrements
per terra s'entenia com una analogia de la labor diària del
déu de traslladar el disc solar per l'inframón fins a
fer-lo aflorar cada matí per l'horitzó de l'alba;
així també l'escarabat s'associava a la
resurrecció diària del Sol per allotjar en l'esfera
d'excrements les larves dels futurs escarabats i la calor
necessària per a permetre el seu desenvolupament posterior. El
déu lunar Jonsu, viatger i vagabund es representa amb forma
humana a vegades amb una lluna plena sobre el cap. Ra és el
déu que encarna el Sol i que recorre el firmament en una barca
solar emergint per llevant i retornant a la terra dels morts per
ponent. Atum representa el Sol ponent del crepuscle.
Nut és la deessa del cel, germana i esposa del déu
terrestre Geb de qui la separa Shu, la divinitat de l'aire i de la
llum; Nut s'empassa el Sol al final de cada dia per a crear la nit i el
pareix o dóna a llum cada matí quan, a l'alba, Ra, el
Sol, sorgeix de la vagina de Nut després d'haver recorregut
l'interior del seu cos i d'haver transitat pel Més Enllà
per a regenerar-se; al crepuscle, Ra serà devorat novament per
la boca de Nut per a refer el camí nocturn i invisible per
l'interior del seu cos. La deessa Nut es representa amb el cos
arquejat, formant la volta nocturna que cobreix la terra durant les
hores de la nit.
Nut i Geb en un papir (Museu del Louvre. Foto E. Farré)
És habitual trobar en les tombes reals tebanes textos i pintures
d'orde religiós, relacionades amb la protecció del difunt
durant el el seu periple diari pel món subterrani, en un clar
paral·lelisme amb el recorregut que Ra realitza en les hores
nocturnes. Recordem que el tradicionalment denominat Llibre dels Morts
(per Lepsius en el s. XIX), va ser titulat pels antics egipcis Fórmules per a fer sortir l'ànima a plena llum i els seus capítols i sentències apareixen en moltes tombes.
Nut pintada en l'interior de la tapa d'un sarcòfag. Es troba
flanquejada per diverses figures de Thot.
(Museu
del Castell de Milà. Foto E. Farré)
|
