En la constitució del calendari maia es van combinar els següents ingredients: el cicle solar de 365 dies dividit en 18 mesos de 20 dies; el cicle lunar de 29,5 dies; el cicle de Venus de 260 dies i el sistema numeral maia de base 20.




La descomposició factorial més equitativa de 260 és 13 x 20; si tenim en compte que el sistema numeral maia era de base 20, no ens ha d'estranyar que el calendari maia tingués 13 mesos de 20 dies. L'única cosa que ens pot sorprendre és que els maies es fixaren en el tercer astre del firmament afegint el cicle de Venus a la forta pressió del Sol i de la Lluna en l'establiment del calendari.



Els maies van combinar dos calendaris paral·lels; el primer, d'acord amb la naturalesa, prioritzava el cicle solar de 365 dies amb 18 mesos de 20 dies, al final dels quals afegien 5 dies complementaris. El segon calendari és estrictament religiós i combina el cicle de Venus amb el sistema numeral de base 20; així el calendari religiós té 13 mesos de 20 dies. Els dos calendaris es combinen en un gran cicle - anomenat la Roda Calendárica - que inclou 52 anys solars i 73 religiosos, al final del qual tornen a coincidir les mateixes dates dels dos calendaris.



Per a entendre la cosmologia maia, és important que ens fixem en les grans unitats de temps elaborades a partir dels seus coneixements matemàtics i de la seva relació amb els conceptes religiosos:
    kin           Dia
    uinal        Mes de 20 dies
    tun            Any de 18 uinals = 360 dies
    katun       20 anys tun = 7200 dies
    baktun     20 katuns = 144000 dies

Els maies van establir, com a inici de la seva cronologia, una llunyana data en el temps que consideraven que era el dia de l'última creació del món; hi ha diverses interpretacions respecte d'això però les més acceptades són l'any 3114 aC o el 2853 aC.

El calendari Tzolkin estructurava el cicle sagrat de 260 dies amb el calendari Haab o cicle civil de 365 dies dividit en 18 mesos de 20 dies i un de 5 dies. Per a ambdós còmputs, els maies es basaven en un gran coneixement de l'astronomia i de la gnomònica (estudi de les ombres produïdes pel Sol). En la combinació dels dos calendaris hi havia un punt crític que tènia lloc quan els dos inicis coincidien de nou al cap de cada 52 anys, en un gran cicle denominat “Gir del Calendari”; aquell era un moment temut ja que es creia que al final d'algun dels cicles es podria produir la fi del món. A més, l'estudi del període sinòdic de Venus feia que cada dos cicles de 52 anys coincidís també amb l'inici del període de Venus. Aquesta circumstància va convertir Venus en el més temible dels astres-déus.






Hi ha moltes construccions maies que combinen la funció sagrada amb l'astronòmica: el temple J de Monte Albán, el complex E d'Uaxactun, la piràmide Kukulcán de Cichén Itzá ... En aquesta piràmide es produeix anualment, coincidint aproximadament amb els equinoccis, un fenomen solar que dura uns cinc dies, consistent en que l'ombra d'una aresta de la piràmide es projecta a la barana d'una de les escales que pugen al cim il·luminant-la de tal manera que sembla una serp. Al final de la barana, una escultura en forma d'un gran cap de serp no deixa cap dubte que el fenomen era degudament observat. També el pare Diego de Landa, després d'haver-se dedicat a la destrucció sistemàtica de tots els documents maies que va poder trobar, va començar a  interessar-se per l'estudi dels costums de la població i va deixar anotada la cerimònia que es duia a terme en aquells dies en què la serp solar era visible:

... aquel día, en la tarde, salían con gran procesión de gente y con muchos de sus farsantes de casa del señor, donde se habían juntado, e iban con gran sosiego al templo de Cuculcán, el cual tenían muy aderezado; y llegados, hacían sus oraciones, ponían las banderas en lo alto del templo y, abajo en el patio, tendían todos cada uno de sus ídolos sobre hojas de árboles que para ello había y, sacada la lumbre nueva, comenzaban a quemar en muchas partes incienso y a hacer ofrendas de comidas guisadas sin sal ni pimienta y de bebidas de habas y pepitas de calabaza; y quemando siempre copal, sin volver los señores a sus casas, pasaban cinco días y cinco noches en oraciones y en algunos bailes devotos.

Hasta el primer día de Yaxkin andaban los farsantes estos cinco días por las casas principales haciendo farsas y recogían los presentes que las daban y todo lo llevaban al templo donde, acabados de pasar los cinco días, repartían los dones entre los señores, sacerdotes y bailadores y cogían las banderas y los ídolos y se volvían a casa del señor y de allí cada cual a la suya. Decían y tenían muy creído que, al postrer día, bajaba Cuculcán del cielo y recibía los servicios, vigilias y ofrendas. Llamaban a esta fiesta Chicabán.




Durant els cinc dies passats al peu de la piràmide s'observava el fenomen astronòmic i es constatava que el Sol il·luminava la barana de l'escala en forma de serp facilitant així el descens de la divinitat en l'últim dia. És possible que l'any comencés a l'equinocci de primavera i que aquells cinc dies formaren el curt mes d'Uayeb necessari per a completar el cicle anual de 365 dies. A més, en el mes de març, la baixada de la divinitat per la piràmide indicaria el final de la sequera i l'inici de l'època propícia per a sembrar, simbolitzant així que baixava expressament a fecundar la terra. En l'equinocci de tardor, al setembre, el fenomen astronòmic indicaria la meitat de l'any i l'arribada de la temporada de pluges necessàries també per a la productivitat de la terra; així Kukulcán no sols s'identifica amb el Sol sinó que és el mateix Sol que dóna fe, baixant per la piràmide, de la seva voluntat d'originar un nou cicle de fecunditat, complint així amb el sentit filosòfic, cronològic i esotèric de la religió maia.




Hi ha diversos punts de contacte entre Kukulcán i Quetzalcoatl, la serp emplomallada o el déu del Sol dels asteques de Teotihuacán. L'elecció de la serp com màxima divinitat de regeneració anual s'entén si s'observa una serp mudant la pell, cosa que passa diverses vegades a l'any; la serp que surt de la pell despresa és una serp brillant i aparentment nova i rejovenida; en tota l'Amèrica central, la serp de cascavell evoca el pas del temps ja que en cada muda afegeix un nou anell a la seva cua.



Podem imaginar el trauma que van patir els missioners espanyols a l'arribar a Amèrica ja que la seva religió considerava la serp com la màxima encarnació del diable.