|
Conclusions
Cada any sabem que hem de renovar els calendaris que
tenim dispersos per diferents llocs del nostre àmbit familiar i
de treball. En una cultura racionalista com la nostra sorprenen els
“defectes racionals” del nostre calendari, com la constant
presència del santoral, els dies dedicats a una figura destacada
de la comunitat cristiana, encara que a la majoria només ens
interessa per a no oblidar l'obligada felicitació a les persones
que tenen el nom d'un o altre sant; també és sorprenent,
dins de l'aparent ateisme modern que els dies més sagrats no es
puguin desplaçar racionalment i que acaben provocant
l'existència dels “ponts” i les consegüents
negociacions entre empresaris i treballadors per a aprofitar-los en un
sentit o un altre. També hem après a conviure amb un
calendari estrictament lunar de 12 o 13 mesos - segons l'any - del
qual, la majoria, només veiem la Pasqua i les vacances de
Setmana Santa que van caient en un lloc diferent respecte de l'any
solar.
Tots els intents de racionalitzar el calendari - qualsevol calendari -
estan abocats al fracàs ja que qualsevol canvi atenta als
fonaments de les religions; els dies sagrats - diumenge per als
cristians, dissabtes per als jueus, divendres per als musulmans - no es
poden saltar de cap manera. Les commemoracions santes com el Nadal i
Sant Joan, les dues més importants del cristianisme, ja van ser
situades estratègicament prop dels solsticis en
substitució de les festes de religions solars anteriors. Els
festivals com la Setmana Santa o el Ramadà han de seguir
inexorablement la seva pauta lunar.
Totes aquestes constatacions converteixen en inútils o molt
difícils les moltes reformes proposades - i fracassades - per
als calendaris i és que, malgrat l'aparent racionalisme, el que
compta encara és la força ancestral de la religió,
de la pauta de comportament consensuada per a fer més suportable
la convivència humana, dissimulant el domini d'uns estaments
sobre altres. L'última gran reforma del calendari cristià
- Reforma Gregoriana de 1568 - va tardar més de tres segles a
ser acceptada per la majoria dels pobles cristians i ni tan sols va ser
una reforma en profunditat, sinó només la
correcció d'un petit defecte d'origen. Això ens demostra
la força dels costums religiosos i l'adaptació
incondicional dels pobles a l'estructuració de les festes i
commemoracions en una pauta cíclica.
|
