|
Rellotges de sol
Naturalment l’instrument de mesura del temps més antic que
es coneix és el gnòmon o rellotge de sol que en el seu
primer moment no s’utilitzava tant per marcar les hores del dia
com per determinar l’evolució de les estacions de
l’any.
Observació i mesura de l’ombra d’un gnomon
(Needham1965 vol. 3 p. 285)
Henri Michel (1966) ha identificat un instrument anomenat tou -kuei
com un patró de mesura que servia per comparar l’ombra del
gnòmon en el migdia de les diferents èpoques de
l’any i així determinar el moment en que es produeix
l’ombra més curta, és a dir, la del solstici
d’estiu. Amb la determinació de la data exacta del
solstici es podia procedir a l’establiment del calendari que era
la principal funció dels astrònoms xinesos.
Tou-kuei
de jade verd, primer mil·lenni aC, Museus Reials d’Art i
d’Història de Bruseles. (Michel 1966, n. 1 i p. 43)
Més moderna
és la versió del gnòmon vertical que es pot veure
a l’Observatori de Nanjing i que consisteix en un gnòmon
que projecta la seva ombra sobre un quadrant on assenyala amb la seva
ombra les altures i azimuts del Sol.
Quadrant d’altures i azimuts solars. Observatori de Nanjing
Es coneixen rellotges de
sol xinesos amb totes les estructures també conegudes a
occident. Per exemple, la major part dels rellotges de sol de la Ciutat
Prohibida són equatorials, és a dir, que el quadrant de
marbre ocupa una posició inclinada segons la latitud local i per
tant queda situat paral·lelament a l’equador celest,
mentre que el gnòmon de metall apunta al pol nord celest.
Quadrant equatorial. Beijing, Ciutat Prohibida
També podem trobar
quadrants horitzontals com el de bronze que es conserva a
l’Observatori Astronòmic de Nanjing.
Quadrant horitzontal. Observatori de Nanjing
El rellotge de sol
més espectacular, però, es troba a Yang-Cheng (actualment
Teng-Feng), a prop de Luoyang. Es tracta d’una
reconstrucció de la dinastia Ming (1368-1644) a partir de
l’observatori original edificat cap el 1276. De fet no és
un rellotge de sol sinó una meridiana solar, és a dir que
només marca l’hora del migdia però la seva ombra
assoleix diferents llargades segons el dia de l’any i permet
mesurar amb molta precisió els solsticis i els equinoccis.
Meridiana de Yang-Cheng (Needham 1988, p. 8)
Detall del seu funcionament i de les seves grans proporcions
(Needham 1986, p. 72)
Detall del receptor del raig solar (Needham 1986, p. 72)
En un article de l’any 1914 reeditat recentment, el professor Bois-Reymond (2003)
descriu un rellotge de sol d’estructura hemisfèrica que
data de principis de la dinastia manxú. El que ell va veure era
a Seül però nosaltres n’hem trobat un altre al Museu
de la Ciència de Milà.
Hemisferium xinès o coreà del Museu de la Ciència de Milà
(foto E. Farré)
El quadrant és de
bronze obrat amb gran elegància en forma de bol
semiesfèric dins del qual s’han traçat les
trajectòries anuals del sol espaiades per quinzenes i les
línies horàries numerades segons la divisió xinesa
del dia en 12 hores. Un gruixut gnòmon surt de
la superfície interior en la direcció polar encara
que només la seva punta serà útil per a senyalar
l’hora i la data.
Hem trobat també
una versió portàtil del mateix rellotge feta en ivori i
completada amb una brúixola i una plomada per la seva correcta
orientació i anivellament en el moment de ser utilitzat.
Hemisferium xinès o coreà portàtil del Museu de la Ciència d’Oxford (foto E. Farré)
Bibliografia
BOIS-REYMOND, C. DU (2003): Un rellotge de sol xinès. "La Busca de Paper" n. 47, p. 3-9
MICHEL, HENRI (1966): Les instruments des sciences. Rhode-Sainte-Genese (Belgique): Ed. Albert de Visscher
NEEDHAM, J. (1965): Science and civilisation in China; Cambridge, vol 4, part 2, p. 532-546, 446-465; vol. 3, p. 284-339
NEEDHAM, J.-LING, W.-PRICE, D.J. (1986): Heavenly clockwork; Cambridge U.P. 1960 (2nd ed 1986)
NEEDHAM, J. (1977): La gran titulación. Madrid: Alianza Editorial
NEEDHAM, J.-TEMPLE, R.K.G. (1988): El geni científic de la Xina. "El Correu de la UNESCO" Nov
|
