RELLOTGES XINESOS




Rellotges de sol

Naturalment l’instrument de mesura del temps més antic que es coneix és el gnòmon o rellotge de sol que en el seu primer moment no s’utilitzava tant per marcar les hores del dia com per determinar l’evolució de les estacions de l’any.


21.jpg

Observació i mesura de l’ombra d’un gnomon
(Needham1965 vol. 3 p. 285)


Henri Michel (1966) ha identificat un instrument anomenat tou -kuei com un patró de mesura que servia per comparar l’ombra del gnòmon en el migdia de les diferents èpoques de l’any i així determinar el moment en que es produeix l’ombra més curta, és a dir, la del solstici d’estiu. Amb la determinació de la data exacta del solstici es podia procedir a l’establiment del calendari que era la principal funció dels astrònoms xinesos.

22.jpg

Tou-kuei de jade verd, primer mil·lenni aC, Museus Reials d’Art i d’Història de Bruseles. (Michel 1966, n. 1 i p. 43)

Més moderna és la versió del gnòmon vertical que es pot veure a l’Observatori de Nanjing i que consisteix en un gnòmon que projecta la seva ombra sobre un quadrant on assenyala amb la seva ombra les altures i azimuts del Sol.

23.jpg

Quadrant d’altures i azimuts solars. Observatori de Nanjing

Es coneixen rellotges de sol xinesos amb totes les estructures també conegudes a occident. Per exemple, la major part dels rellotges de sol de la Ciutat Prohibida són equatorials, és a dir, que el quadrant de marbre ocupa una posició inclinada segons la latitud local i per tant queda situat paral·lelament a l’equador celest, mentre que el gnòmon de metall apunta al pol nord celest.

24.jpg

Quadrant equatorial. Beijing, Ciutat Prohibida

També podem trobar quadrants horitzontals com el de bronze que es conserva a l’Observatori Astronòmic de Nanjing.

25.jpg

Quadrant horitzontal. Observatori de Nanjing

El rellotge de sol més espectacular, però, es troba a Yang-Cheng (actualment Teng-Feng), a prop de Luoyang. Es tracta d’una reconstrucció de la dinastia Ming (1368-1644) a partir de l’observatori original edificat cap el 1276. De fet no és un rellotge de sol sinó una meridiana solar, és a dir que només marca l’hora del migdia però la seva ombra assoleix diferents llargades segons el dia de l’any i permet mesurar amb molta precisió els solsticis i els equinoccis.

26.jpg

Meridiana de Yang-Cheng (Needham 1988, p. 8)


27.jpg

Detall del seu funcionament i de les seves grans proporcions
(Needham 1986, p. 72)



28.jpg

Detall del receptor del raig solar (Needham 1986, p. 72)

En un article de l’any 1914 reeditat recentment, el professor Bois-Reymond (2003) descriu un rellotge de sol d’estructura hemisfèrica que data de principis de la dinastia manxú. El que ell va veure era a Seül però nosaltres n’hem trobat un altre al Museu de la Ciència de Milà.

29.jpg

Hemisferium xinès o coreà del Museu de la Ciència de Milà
(foto E. Farré)


El quadrant és de bronze obrat amb gran elegància en forma de bol semiesfèric dins del qual s’han traçat les trajectòries anuals del sol espaiades per quinzenes i les línies horàries numerades segons la divisió xinesa del dia en 12 hores. Un gruixut gnòmon surt de la superfície interior en la direcció polar encara que només la seva punta serà útil per a senyalar l’hora i la data.

Hem trobat també una versió portàtil del mateix rellotge feta en ivori i completada amb una brúixola i una plomada per la seva correcta orientació i anivellament en el moment de ser utilitzat.

30.jpg

Hemisferium xinès o coreà portàtil del Museu de la Ciència d’Oxford (foto E. Farré)


Bibliografia

BOIS-REYMOND, C. DU (2003): Un rellotge de sol xinès. "La Busca de Paper" n. 47, p. 3-9

MICHEL, HENRI (1966): Les instruments des sciences. Rhode-Sainte-Genese (Belgique): Ed. Albert de Visscher


NEEDHAM, J. (1965): Science and civilisation in China; Cambridge, vol 4, part 2, p. 532-546, 446-465; vol. 3, p. 284-339

NEEDHAM, J.-LING, W.-PRICE, D.J. (1986): Heavenly clockwork; Cambridge U.P. 1960 (2nd ed 1986)

NEEDHAM, J.
(1977): La gran titulación. Madrid: Alianza Editorial 

NEEDHAM, J.-TEMPLE, R.K.G.
(1988): El geni científic de la Xina. "El Correu de la UNESCO" Nov 

amunt