|
El Museu de Rellotges
de La Ciutat Prohibida, Beijing
Encara que actualment se
l’anomena també Palau Imperial, la Ciutat Prohibida
és un conjunt de molts palaus i edificis secundaris
difícils de pair en una visita d’un sol dia. Un
d’aquests palaus, la arquitectura del qual ja aconsella la seva
visita, hostatja la col·lecció de rellotges
d’origen occidental que van fascinar als emperadors xinesos des
del segle XVII.
Entrada al museu de rellotges de la Ciutat Prohibida
(Foto E. Òdena)
El primer que va saber
aprofitar la màgia oculta en els rellotges occidentals per a
introduir-se en la cort xinesa fou el pare Mateo Ricci que el 1601 va
regalar a l’Emperador Wan Li dos senzills rellotges amb soneria
d’hores. La confluència en aquells rellotges d’una
ciència que els xinesos ja havien oblidat i d’un art
sumptuós fruit del renaixement europeu, va atreure
l’atenció dels mandarins fins a límits insospitats.
A partir d’aquell moment i fins l’extinció de
l’Imperi, la cort xinesa no va parar de demanar a occident
rellotges de gran luxe ornamental i de major complicació
tècnica. Com que no hi havia límit de preu, els europeus
van poder crear els rellotges més espectaculars i extraordinaris
de la història de la rellotgeria.
Rellotge de taula amb diorama mòbil i campaners autòmats fet a Anglaterra el segle XVIII
Detall dels campaners autòmats
Els rellotges que
demanaven a la cort, el de menys era l’hora que marcaven; el que
importava de veritat era que sonessin les campanetes a intervals
regulars i sense la intervenció humana. També es demanava
la inclusió de moviments d’autòmats com figuretes
humanes, animals mitològics o altres elements mòbils,
entre els que l’aigua representada per barretes de vidre
helicoïdals giratòries n’era el més utilitzat.
I tot això, però, realitzat amb bronze daurat recobert de
pedres precioses, fines laques i luxosos esmalts.
Rellotge de taula amb diorama i figuretes autòmats
El gran interès que
la cort xinesa va posar en els rellotges va contribuir substancialment
en el desenvolupament d’aquest art i de les artesanies
ornamentals paralleles a Europa. Els rellotgers no treballaven
només per a l’Emperador directament sinó
també per les monarquies europees i per altres nobles i
funcionaris xinesos que demanaven rellotges cada cop més
sumptuosos per a regalar a l’Emperador, competint per la qualitat
i originalitat del seu regal.
Rellotge
de taula amb esmalts, diorama mòbil i campaners autòmats.
Fabricat a Guang Zhou durant el regnat de Qian Long (1736-1795)
El punt àlgid de la
rellotgeria feta pel mercat xinès s’estima que fou durant
els regnats dels emperadors de la dinastia Qing:
Kang Xi (1662-1722)
Yong Zheng (1723-1735)
Qian Long (1736-1795)
Jia Qing (1796-1820) i
Dao Guang (1821-1850)
A partir de 1850, les
guerres dels boxers i de l’opi van anar arruïnant el poder
econòmic de l’emperador, minvant la demanda i arrossegant
en la crisi molts industrials europeus especialment de les ciutats
suïsses de Ginebra i Fleurier.
Entre els rellotgers que
més van treballar per a la Xina, hi ha els anglesos James Cox,
Timothy Williamson, William Hughes, Robert Ward, Daniel Quare,
Edward Wichsteed, els francesos Sennet Freres i L. Vrard i els
suïssos Edouard Bovet, J. Ullmann, Landor (Le Locle), Levy i
Edouard Juvet (Fleurier).
Sumptuós
rellotge de taula on el menys important és el mateix rellotge.
Fabricat a Anglaterra el 1780 (Foto E. Òdena)
Al poc temps
d’afeccionar-se als rellotges, el xinesos van intentar de
fabricar-los ells mateixos i en feren algunes reproduccions. Sota el
regnat del primer emperador Qing, Shun Zhi, es van fundar alguns
tallers provincials i un gran taller imperial a l’interior de la
Ciutat Prohibida. La qualitat dels rellotges no arribà,
però, a la dels estrangers i, a més, calia importar les
peces més compromeses com les molles i els engranatges. A la
vista d’aquell problema, els emperadors successius van fomentar
l’establiment dels tallers estrangers a la Xina i la
contractació de rellotgers europeus experimentats per dirigir el
taller imperial, la principal funció del qual era el manteniment
dels rellotges de palau encara que també en fabricaven.
Rellotge fabricat al taller imperial durant el regnat de Qian Long (1736-1795)
Durant el regnat de Qian
Long el taller va arribar al seu apogeu; llavors hi treballaven cent
artesans entre estrangers i cortesans. El més important dels
rellotgers en cap del taller imperial fou el suís
François Louis Stadlin que va viure a la Xina 33 anys entre 1707
i 1740. Valentin Chalier fou un altre rellotger francès que
arribà a Beijing el 1729 i que va fabricar un gran nombre de
rellotges d’una complexitat tècnica superior a
l’habitual a Europa. Normalment, l’emperador donava les
directrius pel que fa al disseny i les característiques
tècniques que havia de tenir el rellotge i s’hi implicava
durant tot el procés de construcció escollint els
materials i fins i tot fabricant algunes peces. De totes maneres, la
major part dels rellotges de gran luxe i qualitat arribaven
d’Europa i, pel que fa a la rellotgeria portàtil, la gran
majoria era importada.
Rellotge amb ocell autòmat fabricat per James Cox el 1783
Una de les firmes que
apareix més sovint en els rellotges imperials és la de
l’anglès James Cox que s’havia establert a Canton el
1782 amb el nom comercial de “Jardine”. Sense
desmerèixer la creativitat i la gran qualitat dels productes de
Cox, en realitat els seus rellotges contenien elements procedents dels
millors rellotgers de Ginebra, París i Londres entre els que
destaquem noms com els de Jaquet-Droz, Henri Maillardet,
ambdós experts en autòmats. En molts casos, Cox remarcava
els noms dels rellotgers francesos i suïssos, però no els
anglesos, cosa que fa creure erròniament que la major part de la
col·lecció imperial és de procedència
anglesa. James Cox no només comerciava amb rellotges; el 1839,
entre les caixes d’opi confiscades pel govern xinès a
l’inici de la guerra de l’opi, la meitat pertanyien a
l’empresa “Jardine”de Cox.
En resum, podem
classificar la relació de la rellotgeria occidental amb la Xina
en set etapes successives: regals de tribut a l’emperador,
comandes imperials expresses, manufactures del taller imperial,
fabricació en col·laboració sino-estrangera,
comandes del govern xinès, comandes dels comerciants estrangers
i comandes dels comerciants xinesos.
Bibliografia
Gu Gong Zhong Biao (Rellotges del Palau Imperial). Beijing 2004
LIAO PIN (2002): Clocks and watches of the Qing dynasty. From the collection in the Forbidden City. Beijing: Foreign Languages Press
ZHANG PU et GOU FUXIANG (2005): L'art de l'horlogerie occidentale et la Chine. Beijing: China Intercontinental Press
|
