|
Rellotges de foc
L’estreta
relació entre el cel i la terra condicionava també els
colors i les notes musicals; certes notes tocades a destemps podrien
desequilibrar el cosmos i certs números no es podien utilitzar
per a la numeració de les hores degut al seu caràcter
sagrat. El pas del temps a la Xina es relacionava també amb
sabors i olors i altres estats de la natura, sense oblidar els
rígids comportaments condicionats per les estacions i el
calendari; ni l’emperador podia escapar a les obligacions que
estaven senyalades a cada moment de l’any; de fet, només
ell podia garantir l’exacte compliment de les normes.
Drac
despertador d’encens. Una vareta d’encens es crema durant
un temps determinat; sobre ella s’hi pengen parelles de boles de
bronze lligades amb un fli que es cremarà en arribar el moment i
avisaran l’usuari amb el soroll de la seva caiguda (Museu Alemany
del Rellotge de Furtwangen)
Més
en particular, hi ha un altre element fonamental que distancia
més encara l’essència del missatge final i
és la cultura en que s’insereix. Parlant del pensament
xinès, Claude Larre ho sent i ho transmet ben clarament: La
manera en que un poble percep les condicions i els límits de la
seva existència apareix en el seu llenguatge i en els seus
comportaments. Larre, doctor en filosofia xinesa, ens fa veure que, pel
que fa al temps a la Xina, existeix tot un vocabulari sense una
correspondència exacta en les llengües occidentals i una
certa lògica en la concepció i organització del
temps que es reflecteix en les paraules i en la manera d’actuar a
la vida quotidiana.
Laberint d’encens que s’emplenava amb aromes diferents; el canvi d’aroma indicava l’hora
(Museu de Rellotgeria de Le Locle, Foto E. Farré)
El refinament de la
sensibilitat xinesa, d’una sofisticació poc coneguda i
sempre sorprenent per la mentalitat occidental, els va portar a
concebre rellotges consistents en uns bastonets de substancia
aromàtica que es consumien durant un determinat espai de temps i
que modernament s’usaren en las cases de plaer com rellotge per
calcular els honoraris que havien de pagar els clients. Un sòcol
situat a la recepció, amb tants forats com noies empleades a la
casa, servia para sostenir els bastonets encesos i portar un control
visual immediat de les joves ocupades i del temps que portaven amb el
client; d’aquesta manera es valorava el temps que el client havia
passat amb la noia i se li cobraven tants “bastonets”; pel
parlar occidental, és una subtil manera d’esmentar un
concepte que aquí només podem definir de manera
més barroera.
Laberint d’encens en forma de ceptre (Museu Internacional de Rellotgeria de La Chaux-de-Fonds, Foto E. Farré)
Un rellotge d’encens
similar a l’anteriorment descrit, consistia en una caixeta amb un
canal ple d’encens que es doblegava fins a formar una mena de
petit laberint; en el canal s’hi dipositaven diferents
substancies aromàtiques que indicaven l’hora del dia per
l’aroma desprès en el moment de la seva combustió.
Així, per exemple, el pas del sàndal al gessamí
senyalava el migdia i el canvi de lotus a cedre avisava de
l’arribada del capvespre.
Components d’un laberint d’encens
Bibliografia
LARRE, CLAUDE (1979): Percepción empírica del tiempo y concepción de la historia en el pensamiento chino. En RICOEUR, F. y otros: Las culturas y el tiempo; Salamanca: Ed Sígueme, 1979, p. 37-66
|
